Jardí a l’Obaga. Blanca Busquets

descarga (3)Aquesta setmana al blog hem recuperat la novel·la de la Blanca Busquest “Jardí a l’Obaga”, una història que parla de les relacions personals i el pas del temps. Si bé el seu darrer treball és la història de la Mireia “La Fugitiva”, publicada també per l’editorial Proa, és en el llibre que ara ressenyem on podem començar a conèixer-la, això sí, des del punt de vista de l’Aniol.

Però, qui és l’Aniol? L’Aniol és un home de camp, un pagès senzill i potser un mica massa càndid, que ja ha fet noranta anys i que ens explica com ha estat la seva vida al poble inventat de la Carena, l’encarnació literària del Cantonigròs estimat de l’autora. L’Aniol no jutja, només ens ensenya com ha estat viure en un període farcit d’esdeveniments. La guerra, la llarga dictadura, la transició i una democràcia que començava a ensenyar la poteta, és el context canviant de l’Aniol, és allò que, juntament amb el naixement de les noves generacions, ens mostra l’inexorable pas del temps.

El fet inalterable, el que és inamovible en la vida del pagès, ha estat un sentiment que ja va néixer tot començant una adolescència marcada per la misèria i la fam i que, lluny d’apaivagar-se, ha crescut dins seu dia a dia. És l’amor paralitzant, la passió quasi descontrolada que li despertà tan aviat la Mireia, una noia també de família humil, i és aquest poderós sentiment  instal·lat a l’ànima, el que li ha dirigit la vida. Amb el seu estil franc, simple però ric en saviesa, l’Aniol ens explica com la Mireia se li va escapar quan la tenia a tocar després de l’aparició a escena de l’Emili Torralba, el fill de la família burgesa de Barcelona que estiuejava al poble. Dos mons separats que comparteixen espai; els dels estiuejants i els dels locals.

L’amor, la família són aspectes que es recullen al llarg del relat vital de l’únic narrador. Tot ens arriba a través de la seva mirada neta i ingènua, exempta de queixes i retrets. La Mireia marxa amb el marit a Barcelona i l’Aniol, ara com a masover de can Torralba, s’ocupa de la segona residència del matrimoni. Viu allà amb la seva pròpia família, separats de la casa dels senyors per un deliciós jardí modernista, un entorn reservat a uns quants que esdevindrà un pou ple de secrets. El jardí és l’escenari principal de la novel·la, és el mitjà a través del qual es reflecteixen els canvis en les relacions socials. Burgesos i pagesos, gent de ciutat i gent de camp, els protocols i les convencions es relaxen amb el pas del temps i les noves generacions s’apropen i fins i tot es barregen amb naturalitat.

Passat i present s’intercalen sense aturador al llard d’una història dividida en tres parts. L’Aniol i el Pepet són els únics que queden d’aquella generació de la Carena que va patir la guerra, però l’Aniol és l’únic que la recorda. Ara és vell i ja no se l’escolten, està sol i això li pesa, li parlen com si fos una criatura petita i no s’acostuma, és un retrat de la vellesa, la castradora vellesa que ens redueix i arracona, tot i l’experiència acumulada:

“El camp ensenya moltes coses. I ensenya també que els canvis de la vida són com els de la terra […] Sigui com sigui, si estàs al cas, si regues quan cal, si no mandreges, si estimes el que has sembrat, un dia recolliràs.”

Amb aquesta mena de raonaments s’encara l’Aniol a fets que el deixaran descol·locat. L’autora introdueix, gairebé cap al final, una trama inesperada que aporta un punt de negror a una novel·la que ja passava dolçament com un retrat costumista ben narrat. Val la pena obrir la tanca i entrar en aquest jardí mig prohibit, parar l’orella i intentar escoltar les converses.

descarga (5)Blanca Busquests és escriptora, periodista i filòloga. El seu primer conte el va escriure a dotze anys. Ha publicat diverses novel·les: Presó de neu (Proa,2003), El jersei (Rosa dels Vents, 2006), Tren a Puigcerdà (2007) Vés a saber on és el cel (2009), La nevada del cucut (2010), La casa del silenci (2013) i Paraules a mitges (2014), Jardí a l’obaga (2016) i l’última, La fugitiva (2017). Els seus llibres han estat traduïts a diferents idiomes.

Com a periodista, treballa des del 1986 a les emissores de Catalunya Ràdio. Hi ha realitzat diversos programes. També ha treballat de redactora a Televisió de Catalunya durant set anys. Escriu articles per a l’Osona.com i és autora de capçalera de la biblioteca de Lliçà de Vall.

Ha guanyat el premi Llibreter 2011 (Per La nevada del cucut)

I el premi Alghero Donna 2015 de literatura i periodisme (Per la traducció en italià de La casa del silenci)

Aquí teniu un enllaç a la seva web personal on trobareu més informació.

Web de l’autora

Anuncis

Somnis a mida. Núria Pradas Andreu

La moda i els magatzems Santa Eulalia són els eixos sobre el que gravita aquesta novel·la històrica de l’escriptora Núria Pradas, una obra publicada en català per l’editorial Columna que té al darrere una important feina de recerca.

L’empresa familiar Santa Eulalia és l’escenari triat per mostrar el dia a dia de les distintes classes socials barcelonines. El negoci neix l’any 1843 al número 1 del pla de la Boqueria i encara avui la quarta generació aixeca cada dia la persiana de les botigues del Passeig de Gràcia.

Així doncs, l’autora s’ha pogut entrevistar amb un dels hereus dels protagonistes; el Sr. Lluís Sans, l’actual gerent de Santa Eulàlia que, encantat amb la idea, li facilità trobades amb antics treballadors de la Casa, delerosos per compartir les experiències viscudes. El resultat és una novel·la que enganxa i emociona, una història rigorosament documentada i ben escrita que reflecteix l’ambient d’una època intensa i difícil a la ciutat Condal; les dècades compreses entre els feliços anys vint i els anys quaranta del segle passat.

Núria Pradas (4)

Som l’any 1917, Santa Eulalia, l’empresa familiar dels Molins a la ficció, ha de continuar tot i el sotrac que la prematura mort del cap de família els suposa. L’Antoni, l’amo dels magatzems ja no hi és i ara l’Andreu s’haurà de posar al capdavant i assumir la responsabilitat a què estava destinat. Només té 22 anys, però està preparat, du el negoci a la sang i no ho dubte; se’n sortirà. En aquells moments la botiga només ven teixits, algun complement i confecciona roba a mida. Però l’Andreu Molins no és només un bon empresari, és també un emprenedor que no es conforma, i per això, quan el tarambana del Ferran Clos recau en la botiga, amb la seva habilitat innata pel disseny, L’Antoni Molins s’engresca i junts llancen una col·lecció pròpia. És l’inici de l’alta costura i les desfilades a Barcelona (1926). 

El somni de la Laia Calvet no era treballar a Santa Eulalia però la necessitat constreny. Ella encarna el proletariat de l’època, els homes i dones amb llargues jornades laborals i poques satisfaccions personals. Ha entrat com a aprenenta a la botiga perquè la seva mare és l’encarregada de les modistes, però a ella atendre a les clientes li resulta tediós. La Laia vol volar, vol viure, vol ser feliç, i sobretot vol que el Ferran l’estimi. Però res surt com ella espera i així les coses Santa Eulalia resultarà ser, no només un sosteniment sinó el seu món.

I és que el context polític i social de les tres dècades plasmades a la novel·la, és força convuls. Tres sistemes s’encadenen al govern; la dictadura de Primo de Rivera, la República i, després de la Guerra Civil, el règim feixista. La població, tant la burgesia com el proletariat, serà abocada a viure períodes d’incertesa, de desordre i de violència extrema. Serà en molts d’aquests moments de desesperació que els magatzems Santa Eulalia s’erigiran com una taula de salvació pels seus treballadors. Una institució estable que, gràcies a la direcció d’un patró generós i empàtic, i a la fidelitat i compromís dels seus treballadors, va ser capaç d’esquivar les nombroses bales que es disparaven en aquells temps.

 

Sobre l’autora

Mitja Vida. Care Santos

“Hem estat una generació de desinformades i d’autodidactes”. Sí, perquè “qui res no sap, res no demana”. Són les veus de la Lola i la Marta, dos dels cinc potents personatges que conformen Mitja Vida (Editorial Columna), la darrera obra de l’escriptora i crítica literària Care Santos. Ella mateixa ens ha donat tres claus per entendre bé aquesta esplèndida novel·la, mereixedora enguany del Premi Nadal.

Mitja Vida és un homenatge a tota una generació de dones que patiren les conseqüències de néixer al voltant del 1936, però també és una novel·la que parla sobre què fa el temps amb nosaltres, de com el patim, de com ens transforma mentre mirem d’adaptar-nos als canvis. Però, sobretot, Mitja Vida parla del perdó, d’un do que ens humanitza, gratuït, incondicional i “que només sorgeix quan és impossible fer justícia”.

care santos.jpg

Un sopar de retrobament entre companyes d’escola és el punt de partida. Fa trenta-un anys que no es veuen i resulta una ocasió idònia per desbravar-se i fer balanç. És la nit del 29 de juliol del 1981; aquell dia, la Diana de Gal·les es casava i la seva boda, retransmesa per la televisió, era tot un esdeveniment. Aquell dia l’intent de cop d’Estat ja quedava lluny i l’aprovada llei del divorci era una realitat. Semblava que la modernitat començava a ensenyar la poteta en un país alentit per tants anys de dictadura. Aquella nit, les cinc adolescents que compartiren set anys d’infància i “captiveri” en un internat catòlic ja en tenen quaranta i cinc, i aprofiten la data per ajuntar-se i explicar com ha estat la seva mitja vida.

Les existències exposades d’aquelles nenes innocents separades l’estiu del 1950, després d’una nit traumàtica i amb conseqüències –especialment per la Júlia–, són l’argument amb què l’escriptora catalana retrata una generació de nenes que van fer-se dones durant l’Espanya de la dictadura i la Transició. Històries en blanc i negre, i és que la modernitat que s’intueix no ha ni fregat les existències de les nostres protagonistes. Totes han crescut dins una societat retrògrada, masclista, rància i adoctrinada per un catolicisme gairebé inquisitorial. La guerra, sense saber-ho, els va canviar la vida, diu Care Santos: “Si aquests exèrcits no haguessin avançat, la vida […] no hauria estat tan plena de monges plenipotenciàries, confessionaris, tutors legals, hores de costura, rosaris al capvespre, cançons de cara al sol i pel·lícules que ningú no entenia”.

Déu i després l’home, i les dones ignorades o relegades. Totes han patit l’aberració de viure en una societat que negava les necessitats femenines, els seus desitjos, i el que és pitjor: la seva llibertat. Totes reconeixen que no han estat plenament felices en les seves relacions de parella. Bé, no totes ho reconeixen, l’Olga menteix, ella es disfressa d’esposa ideal en el seu matrimoni de conveniència, tranquil·la i acomodada: “gaudia d’aquella mena de felicitat que només s’aconsegueix ignorant algunes coses”. Diu l’autora que aquest personatge és el que li fa més llàstima, perquè després del sopar que li ha obert els ulls tornarà a casa conscient que la seva felicitat no era de veritat.

S’ignoraven moltes coses, sí, però d’altres s’amagaven: els secrets eren el pa nostre de cada dia en una societat que, en general, feia de la hipocresia un modus vivendi. Totes en guarden, de secrets, i ara, trenta-un anys després, és el moment de revelar-los, de passar comptes, d’expiar culpes i, si escau, de perdonar-se. Diu la Júlia que és l’efecte Mitja Vida: “Notes que ha arribat el moment de fer les coses d’una altra manera, de reconciliar-te amb els teus somnis, potser de fer net o de passar comptes amb tu mateixa”.

Care Santos (Mataró 1970) és escriptora i crítica literària. Entre les seves obres destaquen Habitacions tancades (2011) –recentment adaptada a la televisió–, L’Aire que respires (2013), Desig de Xocolata (2014, Premi Ramon Llul) i Diamant blau (2015). La seva obra ha estat traduïda a més de vint idiomes, incloent-hi l’anglès, l’alemany, el francès, el suec, l’italià i l’holandès. També col·labora en diferents mitjans de comunicació.

La Senyora Stendhal. Rafel Nadal

Ni dos dies, ni quaranta-vuit hores m’ha durat a les mans la darrera novel·la del periodista i escriptor gironí Rafel Nadal. La senyora Stendhal (Editorial Columna) és un llibre que e
nganxa i emociona,  és una història corprenedora que barreja ficció i realitat ambientada a la Catalunya de la postguerra

“El món es divideix entre ells i nosaltres. I nosaltres som més però sempre perdem”. Aquesta és la lliçó que en Lluc està destinat a aprendre, però ara encara no, ara només té vuit anys i veu el món amb els ulls innocents de la infància.  Viu a la casa de la carretera dels arbres, en un poble al peu de les Guilleries, entre Olot i Girona, a la casa de l’Annie Stendhal, la dona que li fa de mare perquè a la seva l’han matat el darrer dia de la guerra.  En aquell entorn de pagès, envoltat de camps i boscos, serà testimoni de la difícil convivència entre vencedors i vençuts.

rafel-nadal-libro_15_970x597

En Lluc és el narrador, però la veritable protagonista és la senyora Stendhal, i ho és perquè fins i tot quan no apareix està present. El seu personatge és un referent moral, és la dona patidora i forta que malgrat les injustícies i els abusos que pateix es nega a desprendre’s d’uns valors morals fonamentats en la cultura i en la democràcia. Ella, com moltes dones republicanes pensa que l’educació emanciparà a les classes populars. “L’única revolució és a l’escola: serem iguals quan sapiguem les mateixes coses”. Aquesta és la seva forma de lluitar, intentar desviar al nen Lluc del camí de la violència que el seu fill Dani, que festeja amb els maquis, ha agafat. Intentar fer-li entendre que les coses no sempre són el que semblen, que hi ha matisos, que amb la raó només no n’hi ha prou i que la revenja no és justícia.

L’autor, a través de la senyora Stendhal, fa una reflexió sobre el destí, ella creu que sempre es pot escollir i que no es pot defugir la responsabilitat individual davant els fets col·lectius. Però el Lluc creix i va perdent l’objectivitat que vesteix la infància, el sistema repressiu que l’envolta el colpeja en l’adolescència i li obre els ulls, ara veu la por que abans li passava desapercebuda, ara tasta en pròpia pell els escarnis i els abusos que els vencedors han institucionalitzat. Ara es veurà impel·lit a prendre partit.

L’autor utilitza un llenguatge directe però tendre per explicar el recorregut vital d’en Lluc, és un nen el narrador i això ho té present, però hi ha també sentiment i bellesa, es manifesta en el paisatge, en la natura, en aquella carretera envoltada d’arbres on en Lluc ha estat feliç, en les muntanyes, perilloses i a la vegada acollidores, en els quefers del dia a dia de la gent del poble i en l’ambient fred dels hiverns gironins. Hi ha també història, el Rafel Nadal ha buidat documentació i ha recollit testimonis que aporten veracitat al context descrit. I, sobretot, hi ha emoció i sorpresa,  fins al final, perquè molts secrets s’amaguen en  aquesta societat de postguerra, no podem obviar que el silenci és oblit i l’oblit a vegades supervivència.

Rafel Nadal (Girona 1954) escriu a La Vanguardia i col·labora habitualment en diferents mitjans. És autor d’Els mandarins, un llibre de retrats sobre el poder; Quan érem feliços (Premi  Josep Pla, 2012) i Quan en dèiem xampany. La maledicció dels Palmisano (2015), la seva anterior novel·la ha estat traduïda a catorze llengües.