Tal com érem. Sílvia Tarragona

 

Aquesta setmana l’he compartit amb la primera novel·la de la periodista i escriptora; Sílvia Tarragona: “Tal com érem” (Ed.Columna), una novel·la curta que ens posa en la pell d’una dona que ho ha tingut tot i que ara, a punt de fer els quaranta, veu com el seu món s’ensorra.

La Sandra Fornaguera és una exitosa periodista que es dedica a entrevistar celebrities i a viatjar sense descans de Barcelona a Madrid. Allà, a la capital, és quan se sent lliure, li agrada la seva feina i, perquè no dir-ho, desconnectar una mica d’una mare que ho ocupa tot i d’una vida que no acaba d’encaixar amb la realitat.

silvia_tarragona_-marta_calvo_9
Des de la mort del pare, la Sandra carrega amb la responsabilitat de mantenir, amb el seu salari, una casa, una mare i unes aparences, que dia a dia la van engolint. La llarga malaltia del pare les ha abocat quasi a la ruïna i la mare, una dona representativa de la clàssica burgesia catalana, no vol adaptar-se a la nova realitat. Davant el panorama la Sandra, cada cop més superada, no sembla tenir el coratge necessari per imposar-se.

L’autora en presenta a una dona forta, autosuficient, molt preparada i segura de si mateixa. Però tot això es desfà quan coneix, al pont aeri, a un home que la desmunta; l’Edmond, un ésser que sembla sortit d’un somni. El personatge és odiós, és un vampir emocional que li xucla tota la seva fortalesa en quatre frases i dos gestos. Utilitzant un llenguatge ensucrat fascina a la Sandra i li mostra un estil de vida fastuós que la impressiona en excés.

Sorprèn – desagradablement- que una dona com ella caigui tan fàcilment en la xarxa d’un “vividor emocional”, però l’hem d’entendre, perquè la Sandra està passant el pitjor moment de la seva vida. A punt de ser desnonada, amb una mare egoista com a motxilla, i amb el dol encara al cor per la mort del pare, la Sandra se sent sola, i es per això que no escoltarà els advertiments dels bons amics, tot i que sempre li han fet costat. Es rebel·la a la raó, sap que l’Edmond li farà mal però vol equivocar-se ella, vol sentir, vol viure, vol enamorar-se, necessita escapar d’una realitat que no li agrada i entregar-se a la seva fantasia.

Explicat així sembla que parli d’una història romàntica , però la veritat es que la novel·la no és una història d’amor, si més no, no només. També és una novel·la de pèrdues. La protagonista ho perd tot, toca fons i haurà d’aixecar-se – escoltant a la Sílvia Tarragona en entrevistes descobrim que ella mateixa va passar per una situació semblant-. Aquesta sí és la història, la crònica d’un enfonsament del que cal sortir.

La Sandra Fornaguera s’ha d’espavilar i sobreposar-se del sotrac vital i emocional que li ha tocat viure. Ha de recuperar, no el seu estatus, sinó la seva personalitat. En aquesta titànica tasca no estarà sola,  els amics fidels no han marxat, com tampoc ho ha fet la música, una alida que l’acompanya a ella i a nosaltres en tota la història.

Silvia Tarragona (Barcelona, 1967). És periodista i escriptora. Dirigeix i presenta el magazine “Amics i coneguts” els caps de setmana a Radio Nacional de Espanya en Catalunya. També col·labora en el programa matinal de TV1 “Amigas y conocidas” que presenta Inés Ballester. Tal com érem és la seva primera novel·la.

 

Anuncis

Melissa & Nicole. David Nel·lo

La novel·la ens planteja una qüestió delicada: Fins on es pot arribar per aconseguir la felicitat dels que més t’estimes? Quins dilemes morals estaríem disposats a oblidar ? Aquestes reflexions, en aparença abstractes, són les que hauran de bandejar els Callahan i els Vinyals, dues famílies que mentre gaudeixen d’unes petites vacances a Suècia pateixen un sotrac que els canviarà la vida.

La història s’inicia a la petita illa bàltica de Farö, en ple solstici d’estiu, un escenari i un context que hi juguen a favor. Les dues famílies, amb les seves respectives filles adolescents, inicien el pelegrinatge obligat pel turista cap al cementiri on reposa el famós director de cinema; Ingmar Bergman. L’atzar, la casualitat, o el destí, provocarà l’encontre d’aquestes famílies tan separades geogràficament però tan íntimament unides. Ha arribat el moment tan temut pel Doctor Callahan; el de pagar les conseqüències d’una aberrant decisió presa en un moment d’angoixa.

La Melissa i la Nicole, les joves adolescents són idèntiques i a la vegada diferents. Són bessones i ara es retroben després de setze anys. Una s’ha criat als Estats Units, amb els Callahan, l’altre a París, amb els Vinyals i, tot i que no parlen ni el mateix idioma, saben que mai més estaran soles. Aquest moment surrealista, narrat a les primeres pàgines, obre una caixa de pandora de la qual sortiran tota mena de monstres. Noves qüestions apareixen mentre els protagonistes miren d’encabir a les seves vides aquesta nova realitat: què vol dir ser pare? Tots tenim dret a tenir fills?

1511868679836

Les germanes creen llaços en un paratge suec que les transforma i les allibera mentre els pares, tots quatre, espantats i aclaparats, fan inventari de la que ha estat fins ara la seva alterada vida familiar. I ara què? Com serà el futur? Els matrimonis aguantaran el cop? Potser hauria estat millor quedar-se a casa i viure sense descobrir la veritat, ignorant però sense maldecaps.

La història es tanca en pocs dies, poc més de quatre, però deixa oberta ferides impossibles de  guarir. El David Nel·lo ja ens ho ha explicat a la novel·la, hi ha coses que tenen una repercussió i un cost que s’han de pagar tota la vida.

David Nel·lo (Barcelona, 1959) és escriptor i flautista. Especialitzat en literatura infantil i juvenil, té publicades novel·les per a adults, com ara La geografia de les veus (Premi Andròmina de narrativa 2006), El meu cor cap a tu per sempre (Premi Marian Vayreda 2009) o Setembre a Perugia, que va ser guardonada amb el Premi Roc Boronat el 2011. Entre la llarga llista de llibres infantils hi trobem L’Albert i els menjabrossa (Premi Vaixell de Vapor 1994), El restaurant d’Adrià Potato o Ludwig i Frank (Premi Josep M. Folch i Torres 2010). I entre les seves novel·les juvenils destaquen L’aposta (Premi Columna Jove 2002), BabushkaContrajoc (Premi Ciutat d’Olot 2007), Guguengol (Premi Ramon Muntaner 2009) o Missió futur. L’any 2014 va guanyar el Premi Edebé amb la divertida novel·la infantil La nova vida del senyor Rutin, i l’any següent va publicar Quim, el nen que no volia ser res. El seu darrer llibre, La tribu dels Zippoli, un homenatge a l’aventura de llegir, sortirà aviat publicada al francès per Actes Sud

Aquesta ressenya va ser publicada a Núvol

El vells amics. Sílvia Soler

Si a Un any i mig ens integrava dins l’univers de la família Boscà-Ustrell per mostrar-nos com lluitaven per mantenir els llaços familiars enmig d’una diàspora forçada, a la seva darrera novel·la, Els vells amics (Columna) ens convida a conèixer la colla d’uns estudiants de Belles Arts per fer-nos partícips de la seva amistat.

Sílvia Soler
La primavera del 1989 cinc joves creatius, inquiets i admiradors de Gauguin, emprenen un viatge a París per assistir a una exposició del pintor postimpressionista. Ells encara no ho saben, però estan encetant una amistat de llarg recorregut. Tot just han fet divuit anys, acaben de començar la carrera i tot està per fer. És temps de descobertes i els cinc de París s’auguren un futur brillant farcit d’oportunitats per desenvolupar la seva vocació artística.
Sílvia Soler revela les emocions dels seus protagonistes amb gran delicadesa. Aquí ha construït cinc personalitats molt diferents amb un anhel comú: l’art. I de seguida ens en fa còmplices, ja que la sinceritat amb què ens parlen ens facilita capbussar-nos dins les seves històries personals. Resulta inevitable empatitzar amb aquells joves que a poc a poc van deixant de ser-ho mentre s’adonen que ser artista no està a l’abast de tothom. El temps passa i la vida empeny i les il·lusions sovint se soterren en nom d’una vida plàcida. Cal tirar endavant i aquell llustrós futur que anhelaven als divuit anys s’entela a mesura que s’imposa la realitat. Però el grup aguanta, cohesionat i sòlid, els embats que suposa viure. Amor, gelosies, èxits, fills, la veritat és que han sabut encabir les necessitats particulars dins el grup i així, l’amistat ha anat agafant cos, any rere any, fins a esdevenir per tots ells “un lloc de recer, una fusta en moments d’onatge, un jaç còmode i protegit on arraulir-se”.
Sílvia Soler descriu molt bé la pulsió creativa dels artistes. L’art ens acompanya durant tota l’obra i la pintura s’utilitza doblement. Per una banda ens permet entrar dins la psique dels personatges. Com la del Mateu, que és tal com pinta, caòtic, intens, desmesurat, o com la del Marc, el seu contrari, l’home reflexiu, generós, afectuós, l’home estable. Per l’altra banda la pintura és l’objectiu vital, la clau de la felicitat, la realització última, i amb ella s’obre un dilema que traspassa la novel·la: hem d’entregar-nos de forma absoluta a la dictadura de la nostra passió? O és més intel·ligent l’actitud d’aquell que, resignat, accepta les seves mancances i abdica de la seva necessitat creativa per construir-se una vida convencional? És això possible, es pot viure feliç amb el forat que causa a l’ànima la renúncia al teu somni?
Sílvia Soler aborda la dissort dels cinc amics amb un estil senzill, gairebé poètic. I és que tot canvia, les dificultats ens transformen, les experiències ens fan evolucionar, l’amor i les pèrdues ens alteren l’esperit, i a poc a poc, sense adornar-nos-en, ens allunyem més i més d’aquella persona que érem quan vàrem conèixer els vells amics. Potser per això ens hi aferrem, perquè quan els tornem a veure sembla que per un moment tornen a casa.

Nosaltres Dos. Xavier Bosch

 xavier_bosch
Després d’emocionar-me amb “Algú com tu”, la intensa i fugaç història d’amor amb la qual l’escriptor Xavier Bosch se’n va endur el Premi Ramon Llull 2015, i que guardo dedicada a la meva estanteria dels inamovibles, vaig rebre amb molta expectativa el seu darrer treball; “Nosaltres dos“; una novel·la de més de 500 pàgines que se subtitula amb una pregunta: És possible l’amistat entre un home i una dona? No revelaré la resposta, caldrà que la llegiu.
Aquest cop el Bosch també ha volgut parlar de relacions i d’emocions, i ho ha fet amb la sinceritat i delicadesa que; personalment penso que té la seva prosa. L’escriptor i periodista, colpit per la mort del gran amic; el poeta Francesc Garriga Barata, li dedica i se l’acosta, col·locant l’amistat com a tema central d’una novel·la que, si l’esmicolem, veurem que parla de moltes més coses. 
Els amics són el Kim i la Laura. Uns joves que, forçats a treballar en equip a la Facultat de Bellaterra on estudien traducció i interpretació, enceten una amistat de llarg recorregut. Són els anys vuitanta, els anys feliços, els de la joventut.  Tot està per fer, les expectatives són altes, i els ideals resten encara intactes. Els dos són guapos, joves, i amb les hormones a l’aguait,  però la seva relació, construïda a base de bones converses i gestos sincers, aparentment, no sembla haver deixat espai per cap altre sentiment més físic.
El pas del temps i els seus efectes són molt presents en la novel·la. Tres moments vitals dels protagonistes l’estructuren. Els anys vuitanta; el canvi de segle, que els enganxa a mig camí dels trenta als quaranta; i, finalment el 2016, moment en què els dos amics compleixen mig segle. Han canviat molt, és inevitable, però també el món que els envolta. El Kim i la Laura tenen caràcters molt diferents, però tot i així sempre s’han entès, es coneixen bé i s’estimen i tot i que els seus camins es van separar amb l’amistat quasi estrenada sempre s’han tingut l’un a l’altre.

 

Un any i mig. Sílvia Soler

La família Boscà Ustrell és la protagonista absoluta d’aquesta obra de l’escriptora i periodista Sílvia Soler que publica Edicions 62. L’autora figuerenca, guanyadora el 2013 del Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull amb l’obra “L’estiu que comença”, ens presenta “Un any i mig”: una deliciosa novel·la que posa el focus sobra una família contemporània que, com tantes altres, es veu obligada a adaptar-se a les noves circumstàncies derivades de la crisi.

 

Ben aviat, la Sílvia Soler ens endinsa fàcilment, gràcies a la seva narració bella, dolça i àgil, dins d’aquest univers particular format principalment pels dos pares i els quatre fills, un micro món complet, intens, ple de matisos i sentiments que t’embolcallen i t’estoven. Plana a plana hi vas entrant en el seu món privat, recollint confidències i intimitats dels protagonistes i empatitzant, inevitablement, amb tots ells. I així, completament integrats a la família, encuriosits i, perquè no dir-ho, una mica enamorats dels Boscà Ustrell, compartirem, plegats, un any i mig de les seves vides.

1359656453_624131_1359656558_noticia_normal

Un any i mig és una novel·la de personatges, ells i les seves relacions personals són la història. Sis personalitats, sòlidament construïdes i ben diferenciades, que a través de la narradora aconseguirem desvelar a poc a poc fins a arribar a un punt on sentirem que els coneixem de sempre. La narradora ens ha fet els seus còmplices, ens ha revelat els seus somnis, ens ha destapat les seves renúncies, i és per això que entenem l’enuig de la Tina; la mare, una dona forta, i potser massa intensa, que la crisi ha jubilat prematurament. Una arquitecta, que després de fer malabars per criar a quatre fills s’imaginava passant la vellesa gaudint dels nets a la gran masia de la Garrotxa: La Boscana, aquell espai màgic, ara en rehabilitació, on gaudien plegats i feliços dels estius. La Tina està enrabiada perquè la crisi, injusta i inesperada, s’ha creuat en el seu camí i ha desviat la trajectòria del seu destí. Tres fills han hagut de marxar fora a buscar-se la vida i ara, ella i el Jaume, el seu marit, s’han quedat gairebé sols, encotillats dins un matrimoni farcit de petites hostilitats i que a vegades li fa nosa.

Sí, la narradora ens ha mostrat episodis, anècdotes i converses del passat del Martí, la Berta, la Cèlia i el Roger; els quatre germans i és per això que entenem la relació fraternal trenada a base de jocs i vida comuna. Una ferma relació, plena d’amor i complicitat, que ara la distància amenaça a refredar i que tots, a la seva manera miren de mantenir forta i inserir amb la seva nova realitat. El Martí, el més gran, és dels més predisposats, des del Canadà continua preocupant-se i cuidant de la família, no hi pot fer res, va en el seu caràcter d’home familiar. L’altra cara de la moneda és la Cèlia, la més esquerpa, la que tot i que viu més a prop dels pares; a Mallorca, és la que està més lluny de tots.

llegir completa