Nosaltres Dos. Xavier Bosch

Després d’emocionar-me amb “Algú com tu”, la intensa i fugaç història d’amor amb la qual l’escriptor Xavier Bosch se’n va endur el Premi Ramon Llull 2015, i que guardo dedicada a la meva estanteria dels inamovibles, vaig rebre amb molta expectativa el seu darrer treball; “Nosaltres dos“; una novel·la de més de 500 pàgines que se subtitula amb una pregunta: És possible l’amistat entre un home i una dona? No revelaré la resposta, caldrà que la llegiu.
Aquest cop el Bosch també ha volgut parlar de relacions i d’emocions, i ho ha fet amb la sinceritat i delicadesa que; personalment penso que té la seva prosa. L’escriptor i periodista, colpit per la mort del gran amic; el poeta Francesc Garriga Barata, li dedica i se l’acosta, col·locant l’amistat com a tema central d’una novel·la que, si l’esmicolem, veurem que parla de moltes més coses. 
Els amics són el Kim i la Laura. Uns joves que, forçats a treballar en equip a la Facultat de Bellaterra on estudien traducció i interpretació, enceten una amistat de llarg recorregut. Són els anys vuitanta, els anys feliços, els de la joventut.  Tot està per fer, les expectatives són altes, i els ideals resten encara intactes. Els dos són guapos, joves, i amb les hormones a l’aguait,  però la seva relació, construïda a base de bones converses i gestos sincers, aparentment, no sembla haver deixat espai per cap altre sentiment més físic.
El pas del temps i els seus efectes són molt presents en la novel·la. Tres moments vitals dels protagonistes l’estructuren. Els anys vuitanta; el canvi de segle, que els enganxa a mig camí dels trenta als quaranta; i, finalment el 2016, moment en què els dos amics compleixen mig segle. Han canviat molt, és inevitable, però també el món que els envolta. El Kim i la Laura tenen caràcters molt diferents, però tot i així sempre s’han entès, es coneixen bé i s’estimen i tot i que els seus camins es van separar amb l’amistat quasi estrenada sempre s’han tingut l’un a l’altre.

 

Mitja Vida. Care Santos

Resultado de imagen de mitja vida care santos“Hem estat una generació de desinformades i d’autodidactes”. Sí, perquè “qui res no sap, res no demana”. Són les veus de la Lola i la Marta, dos dels cinc potents personatges que conformen Mitja Vida (Editorial Columna), la darrera obra de l’escriptora i crítica literària Care Santos. Ella mateixa ens ha donat tres claus per entendre bé aquesta esplèndida novel·la, mereixedora enguany del Premi Nadal.

Mitja Vida és un homenatge a tota una generació de dones que patiren les conseqüències de néixer al voltant del 1936, però també és una novel·la que parla sobre què fa el temps amb nosaltres, de com el patim, de com ens transforma mentre mirem d’adaptar-nos als canvis. Però, sobretot, Mitja Vida parla del perdó, d’un do que ens humanitza, gratuït, incondicional i “que només sorgeix quan és impossible fer justícia”.

Un sopar de retrobament entre companyes d’escola és el punt de partida. Fa trenta-un anys que no es veuen i resulta una ocasió idònia per desbravar-se i fer balanç. És la nit del 29 de juliol del 1981; aquell dia, la Diana de Gal·les es casava i la seva boda, retransmesa per la televisió, era tot un esdeveniment. Aquell dia l’intent de cop d’Estat ja quedava lluny i l’aprovada llei del divorci era una realitat. Semblava que la modernitat començava a ensenyar la poteta en un país alentit per tants anys de dictadura. Aquella nit, les cinc adolescents que compartiren set anys d’infància i “captiveri” en un internat catòlic ja en tenen quaranta i cinc, i aprofiten la data per ajuntar-se i explicar com ha estat la seva mitja vida.

Les existències exposades d’aquelles nenes innocents separades l’estiu del 1950, després d’una nit traumàtica i amb conseqüències –especialment per la Júlia–, són l’argument amb què l’escriptora catalana retrata una generació de nenes que van fer-se dones durant l’Espanya de la dictadura i la Transició. Històries en blanc i negre, i és que la modernitat que s’intueix no ha ni fregat les existències de les nostres protagonistes. Totes han crescut dins una societat retrògrada, masclista, rància i adoctrinada per un catolicisme gairebé inquisitorial. La guerra, sense saber-ho, els va canviar la vida, diu Care Santos: “Si aquests exèrcits no haguessin avançat, la vida […] no hauria estat tan plena de monges plenipotenciàries, confessionaris, tutors legals, hores de costura, rosaris al capvespre, cançons de cara al sol i pel·lícules que ningú no entenia”.

Déu i després l’home, i les dones ignorades o relegades. Totes han patit l’aberració de viure en una societat que negava les necessitats femenines, els seus desitjos, i el que és pitjor: la seva llibertat. Totes reconeixen que no han estat plenament felices en les seves relacions de parella. Bé, no totes ho reconeixen, l’Olga menteix, ella es disfressa d’esposa ideal en el seu matrimoni de conveniència, tranquil·la i acomodada: “gaudia d’aquella mena de felicitat que només s’aconsegueix ignorant algunes coses”. Diu l’autora que aquest personatge és el que li fa més llàstima, perquè després del sopar que li ha obert els ulls tornarà a casa conscient que la seva felicitat no era de veritat.

S’ignoraven moltes coses, sí, però d’altres s’amagaven: els secrets eren el pa nostre de cada dia en una societat que, en general, feia de la hipocresia un modus vivendi. Totes en guarden, de secrets, i ara, trenta-un anys després, és el moment de revelar-los, de passar comptes, d’expiar culpes i, si escau, de perdonar-se. Diu la Júlia que és l’efecte Mitja Vida: “Notes que ha arribat el moment de fer les coses d’una altra manera, de reconciliar-te amb els teus somnis, potser de fer net o de passar comptes amb tu mateixa”.

Care Santos (Mataró 1970) és escriptora i crítica literària. Entre les seves obres destaquen Habitacions tancades (2011) –recentment adaptada a la televisió–, L’Aire que respires (2013), Desig de Xocolata (2014, Premi Ramon Llul) i Diamant blau (2015). La seva obra ha estat traduïda a més de vint idiomes, incloent-hi l’anglès, l’alemany, el francès, el suec, l’italià i l’holandès. També col·labora en diferents mitjans de comunicació.

La Senyora Stendhal. Rafel Nadal

61NBee-HxeL._SX345_BO1,204,203,200_

Ni dos dies, ni quaranta-vuit hores m’ha durat a les mans la darrera novel·la del periodista i escriptor gironí Rafel Nadal. La senyora Stendhal (Editorial Columna) és un llibre que e
nganxa i emociona,  és una història corprenedora que barreja ficció i realitat ambientada a la Catalunya de la postguerra

“El món es divideix entre ells i nosaltres. I nosaltres som més però sempre perdem”. Aquesta és la lliçó que en Lluc està destinat a aprendre, però ara encara no, ara només té vuit anys i veu el món amb els ulls innocents de la infància.  Viu a la casa de la carretera dels arbres, en un poble al peu de les Guilleries, entre Olot i Girona, a la casa de l’Annie Stendhal, la dona que li fa de mare perquè a la seva l’han matat el darrer dia de la guerra.  En aquell entorn de pagès, envoltat de camps i boscos, serà testimoni de la difícil convivència entre vencedors i vençuts.

En Lluc és el narrador, però la veritable protagonista és la senyora Stendhal, i ho és perquè fins i tot quan no apareix està present. El seu personatge és un referent moral, és la dona patidora i forta que malgrat les injustícies i els abusos que pateix es nega a desprendre’s d’uns valors morals fonamentats en la cultura i en la democràcia. Ella, com moltes dones republicanes pensa que l’educació emanciparà a les classes populars. “L’única revolució és a l’escola: serem iguals quan sapiguem les mateixes coses”. Aquesta és la seva forma de lluitar, intentar desviar al nen Lluc del camí de la violència que el seu fill Dani, que festeja amb els maquis, ha agafat. Intentar fer-li entendre que les coses no sempre són el que semblen, que hi ha matisos, que amb la raó només no n’hi ha prou i que la revenja no és justícia.

L’autor, a través de la senyora Stendhal, fa una reflexió sobre el destí, ella creu que sempre es pot escollir i que no es pot defugir la responsabilitat individual davant els fets col·lectius. Però el Lluc creix i va perdent l’objectivitat que vesteix la infància, el sistema repressiu que l’envolta el colpeja en l’adolescència i li obre els ulls, ara veu la por que abans li passava desapercebuda, ara tasta en pròpia pell els escarnis i els abusos que els vencedors han institucionalitzat. Ara es veurà impel·lit a prendre partit.

L’autor utilitza un llenguatge directe però tendre per explicar el recorregut vital d’en Lluc, és un nen el narrador i això ho té present, però hi ha també sentiment i bellesa, es manifesta en el paisatge, en la natura, en aquella carretera envoltada d’arbres on en Lluc ha estat feliç, en les muntanyes, perilloses i a la vegada acollidores, en els quefers del dia a dia de la gent del poble i en l’ambient fred dels hiverns gironins. Hi ha també història, el Rafel Nadal ha buidat documentació i ha recollit testimonis que aporten veracitat al context descrit. I, sobretot, hi ha emoció i sorpresa,  fins al final, perquè molts secrets s’amaguen en  aquesta societat de postguerra, no podem obviar que el silenci és oblit i l’oblit a vegades supervivència.

Rafel Nadal (Girona 1954) escriu a La Vanguardia i col·labora habitualment en diferents mitjans. És autor d’Els mandarins, un llibre de retrats sobre el poder; Quan érem feliços (Premi  Josep Pla, 2012) i Quan en dèiem xampany. La maledicció dels Palmisano (2015), la seva anterior novel·la ha estat traduïda a catorze llengües.

Un any i mig. Sílvia Soler

un-any-i-migLa família Boscà Ustrell és la protagonista absoluta d’aquesta obra de l’escriptora i periodista Sílvia Soler que publica Edicions 62. L’autora figuerenca, guanyadora el 2013 del Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull amb l’obra “L’estiu que comença”, ens presenta “Un any i mig”: una deliciosa novel·la que posa el focus sobra una família contemporània que, com tantes altres, es veu obligada a adaptar-se a les noves circumstàncies derivades de la crisi.

Ben aviat, la Sílvia Soler ens endinsa fàcilment, gràcies a la seva narració bella, dolça i àgil, dins d’aquest univers particular format principalment pels dos pares i els quatre fills, un micro món complet, intens, ple de matisos i sentiments que t’embolcallen i t’estoven. Plana a plana hi vas entrant en el seu món privat, recollint confidències i intimitats dels protagonistes i empatitzant, inevitablement, amb tots ells. I així, completament integrats a la família, encuriosits i, perquè no dir-ho, una mica enamorats dels Boscà Ustrell, compartirem, plegats, un any i mig de les seves vides.

Un any i mig és una novel·la de personatges, ells i les seves relacions personals són la història. Sis personalitats, sòlidament construïdes i ben diferenciades, que a través de la narradora aconseguirem desvelar a poc a poc fins a arribar a un punt on sentirem que els coneixem de sempre. La narradora ens ha fet els seus còmplices, ens ha revelat els seus somnis, ens ha destapat les seves renúncies, i és per això que entenem l’enuig de la Tina; la mare, una dona forta, i potser massa intensa, que la crisi ha jubilat prematurament. Una arquitecta, que després de fer malabars per criar a quatre fills s’imaginava passant la vellesa gaudint dels nets a la gran masia de la Garrotxa: La Boscana, aquell espai màgic, ara en rehabilitació, on gaudien plegats i feliços dels estius. La Tina està enrabiada perquè la crisi, injusta i inesperada, s’ha creuat en el seu camí i ha desviat la trajectòria del seu destí. Tres fills han hagut de marxar fora a buscar-se la vida i ara, ella i el Jaume, el seu marit, s’han quedat gairebé sols, encotillats dins un matrimoni farcit de petites hostilitats i que a vegades li fa nosa.

Sí, la narradora ens ha mostrat episodis, anècdotes i converses del passat del Martí, la Berta, la Cèlia i el Roger; els quatre germans i és per això que entenem la relació fraternal trenada a base de jocs i vida comuna. Una ferma relació, plena d’amor i complicitat, que ara la distància amenaça a refredar i que tots, a la seva manera miren de mantenir forta i inserir amb la seva nova realitat. El Martí, el més gran, és dels més predisposats, des del Canadà continua preocupant-se i cuidant de la família, no hi pot fer res, va en el seu caràcter d’home familiar. L’altra cara de la moneda és la Cèlia, la més esquerpa, la que tot i que viu més a prop dels pares; a Mallorca, és la que està més lluny de tots.

llegir completa